La veritat és que la meva arribada a la UE ALCÚDIA no va ser normal (a la 5èna jornada de preferent del 2005) i la meva despedida tampoc serà normal.

No ha pogut ser damunt del camp i amb la competició finalitzada com toca. Però bé, un no pot triar aquestes circumstàncies. M’ha costat decidir-me a fer aquest escrit.

Vaig arribar sense fer renou i volia partir de la mateixa manera.

Han estat 15 temporades, que quan va començar aquest camí, mai vaig pensar que arribaria tan lluny.

Per resumir aquestes 15 temporades necessitaria escriure un llibre, però bé, procuraré ser breu. Intentaré no dir noms perquè me deixaria molta gent que ha format part d’aquesta gran història.

El meu agraïment a tota aquella gent que ha remat perquè la UE ALCÚDIA es consolidàs tant a dins com a fora del camp, dedicant hores, esforços, diners, discusions familiars d’una manera encomiable.

Vull donar les gràcies a tots els jugadors que han estat en aquesta etapa, a tots els membres dels cossos tècnics que han estat a n’aquesta etapa, a tots els entrenadors de futbol base i a la directiva de les primeres temporades. No me vull deixar als socis, simpatitzants i totes les famílies que ens han acompanyat durant aquest camí, que ens han confiat els seus fills, moltes gràcies per la vostra confiança i comprensió.

Cal atribuir tot, tot el mèrit esportiu als jugadors que són els vertaders artifices de col·locar el Club a les cotes que ha assolit. N’han passat moltíssims que han deixats records inoblidables. Moltes gràcies per la vostra dedicació, esforç i, sobretot, haver gravat a foc un lema que va néixer entre noltros: SOM UNA FAMÍLIA, LA FAMÍLIA DE LA UE ALCÚDIA!!.

Vos ho dec tot!.

També, a tots els entrenadors i jugadors rivals que sense la seva exigència partit rere partit, no haguéssim donat el millor de nosaltres. Gràcies per tot!.

Capítol a part, és quan va assumir la Presidència del Club en TONI RUZ (serà l’única persona que nombraré), la seva confiança en la nostra feina va fer que el Club assolís fites històriques que mai s’haguéssin pogut pensar.

Les millors classificacions a 3ª, els dos playofs, fitxatges de jugadors top, estructuració del futbol base, un gran nivell d’entrenadors de futbol base, creixement d’equips del futbol base. En definitiva, una estructura creixent, amb una filosofia de feina amb gent de la casa per a gent de la casa.

Tot, dirigit per la figura de TONI RUZ, la persona que necessita tenir qualsevol club i la figura que ningú vol fer. El que ha de posar mala cara, el que ha de pegar una bronca, el que ha de posar límits, el que ha de retallar despeses, el que s’ha d’enfrontar amb un o varis pares, en definitiva, com el coneixien els meus jugadors: el rotwalier.

Però en TONI RUZ vivia pel Club, no passava un dia sense venir, assegut al bar, controlava tot l’entrenament, sabia qui havia fallat i qui havia entrenat a mitja marxa.

La nostra complicitat va anar creixent any rere any. La nostra amistat va traspassar la relació president-entrenador. Ha acabat sent el meu pare esportiu. La seva pèrdeu m’ha generat un buït que res ho pot omplir.

L’altra dia, un alumne de l’escola d’entrenadors defensant un treball, va parlar del concepte de “sou emocional”.

Perquè? un entrenador o jugador, queda a un club quan un altra li ofereix més diners o més possibilitats esportives. És pel “sou emocional” que rep.

Idò aquest “sou emocional” durant temporades ha estat milionari per a mí, m´ha servit per no pensar mai en partir, per a no escoltar ofertes d’altres equips, ni negociar cap acord amb el President, de fet, me renovava sense dir-m’ho.

Enguany aquest “sou emocional” ha desaparescut. Res més …

Sempre estaré agraït a la UE ALCÚDIA, sempre seré de la UE ALCÚDIA i aquests anys seran inborrables perque, no ni haurà de millors.

“CUÁNDO LOS QUE AMAMOS PARTEN, PASAN DE VIVIR ENTRE NOSOTROS A VIVIR EN NOSOTROS”.

Gràcies TONI RUZ!!!!!!!!!!.

Redacción