Des de la setmana passada els dijous al Blog de l’Hospi son sinònim de ‘Som de…’ una nova secció en què algú pertanyent al rival del cap de setmana ens parla del seu equip, del seu club i de quantes observacions vulgui fer sobre la categoria o el Centre d’Esports l’Hospitalet. A les portes del partidàs de diumenge a l’Estadi, el Daniel Riera, aficionat de l’Atlètic Balears i membre de la Penya Mecànic 1904 ens parla sobre els orígens de l’entitat de la Via de Cintura, la seva afició, l’Estadi Balear, la directiva, els jugadors i el moment actual que travessen i, fins i tot, parla de l’Hospi. És a dir, text complet per apropar-nos a la realitat del ‘coco’ del grup 3 de Segona Divisió B. I de retruc, l’etern record del considerat ‘Heroi de Tudela’: l’Ángel Pedraza.

Història
L’Atlètic Balears té les seves arrels aproximadament a l’any 1904, quan els treballadors de la companyia naviera “La Isleña Marítima” varen fundar el “Mecànic. F.C.”, i començaren a disputar partits amistosos a l’explanada ubicada davant la Catedral de Mallorca (“La Seu”), vora el “Moll de La Riba”. Agafaren els colors de la Companyia (blanc i blau), aprofitant les granotes de treball a les quals retallaren les cames i pintaren la franja blanca que caracteritzava els vells vapors. Després de varies fusions, es va produïr la definitiva. Corria l’any 1942 quan el C.D. Atlético i el Baleares F.C. varen unir els seus destins amb la condició de mantenir el nom del primer al davant i respectar els colors del segon.
Malgrat tot, però, el club seguia format per les classes més humils de la ciutat, basicament treballadors del sector metalúrgic, i això, juntament amb les repressàlies per haver anat a disputar (el “Baleares”) les Olimpiades Populars de Barcelona l’any 1936, crearien un estigma que, hores d’ara, encara arrossega dins la societat civil mallorquina, juntament amb la rivalitat històrica amb l’equip de les classes benestants i burgeses (Real Mallorca, antic Real Sociedad Alfonso XIII). Per aquests motius, entre d’altres, sempre ha caminat sobre la corda fluixa, amb èpoques millors (quatre temporades a segona divisió en les dècades dels 50 i 60) i èpoques pitjors (arribant a jugar a categoría regional preferent –equivalent a la primera catalana-).

L’afició
Els “balearicos” són, sense dubte, l’afició més calenta de l’illa. Com si la Història tengués un deute permanent amb ella, viuen cada partit amb tot el cor i cada triomf es gaudeix com si d’una final es tractés. Per contra, les èpoques dolentes també han provocat èxodes massius cap a tot arreu, excepte cap a l’estadi dels enemics naturals. Actualment la resposta és extraordinària (entrades d’entre 3 i 4.000 persones i fins i tot superiors), i la sensació de poder aconseguir les fites somiades és ben propera.

L’Estadi
L’Estadi Balear va ésser inaugurat el dia 8 de maig de 1960, amb les aportaciones econòmiques de dos mil seguidors, perquè l’antic camp de la barriada de Els Hostalets (camp de Son Canals) va quedar petit amb el trànsit de l’equip per la divisió de plata i més els propietaris dels terrenys no volien prorrogar el seu lloguer al Club. Ara, 51 anys després, és necessària una remodelació del mateix que, segons ens consta, començarà el proper estiu. El terreny de joc fa 102 x 68 metres, i actualment és de gespa artificial.

La directiva
El president del Club és Fernando Crespí, qui ja porta cinc anys al front del mateix, acompanyat a la vicepresidència per Bartomeu Sales (advocat), i Fernando Miró (empresari) entre d’altres. Pel que fa a la part econòmica, l’home fort és, sense dubte, Bartomeu Cursach, empresari de l’oci (discoteques, restaurants, etc…) que ha fet possible la construcció d’un equip de garanties a través de la seva empresa de representació de jugadors Inverfutbol.
L’equip … i els resultats
De la mà de l’entrenador (Gustavo Siviero –segon any al club-) i del preparador físic (Juan Manuel Alfano –segon any al club-), ambdós argentins, s’ha iniciat un projecte engrescador. Amb jugadors que han militat a primera divisió (Antoñito, Jesús Perera, David Sánchez, Dani Martín, Javier Dorado, José Izquierdo i Brayan Angulo), a Segona Divisió (Biel Ribas i Nico Bonis) i d’altres també internacionals amb les seleccions dels seus respectius païssos (Marc Vales amb Andorra, Lawal Amb Nigèria), la plantilla actual és un luxe. Sembla, a més a més, que hi ha compromís per la seva part per tal d’aconsseguir l’ascens. Queda molta lliga, però de moment caminen amb pas ferm. I és que l’equip és el líder de la categoría, amb 40 punts i només una derrota (a casa, contra el Lleida). Encara que queda molt calendari per disputar, però la inmillorable posició dóna molta confiança per tal de finalitzar en posicions de play-off i, si és posible, com a líder.

El CE l’Hospitalet
És, sense dubte, el rival a batre. De la mà de Miguel Álvarez (qui després deixaria el Club) va aconseguir la passada temporada una remontada històrica i es perfila, a priori, com l’únic equip capaç de disputar el títol a l’Atlètic Balears. Té jugadors de gran qualitat i ja la passada temporada va passar per damunt de l’Atlètic Balears (5-0), amb un joc elèctric i de constant circulació de l’esfèric, amb un gran Cirio i amb una sensació de solidesa que enguany han demostrat des de l’inici del campionat.
El darrer cop que l’Hospitalet va visitar l’Estadi Balear l’emoció va embargar profundament els jugadors dels dos equips i l’afició local, després de recordar tots junts la figura d’Àngel Pedraza, el darrer entrenador que ha aconseguit un ascens per a l’Atlètic Balears i que, malauradament, ens va deixar. La seva vídua –Sara- i la seva filla –Anna- solen venir amb freqüència per l’Estadi, i fa poques setmanes es va celebrar el primer “Memorial Àngel Pedraza” a l’Estadi Balear, amb la disputa del partit de veterans entre les formacions de l’Atlètic Balears i el FC Barcelona. L’Hospitalet gaudeix de les qualitats de l’altre membre de la familia Pedraza –en Marc-, què de bon segur portarà als gens la qualitat tècnica i tàctica del seu pare. També des d’aquí volem fer esment a les instalacions modèliques del nostre rival.

L’Estadi de Futbol de l’Hospitalet és sense dubte un exemple de les passes a seguir per una remodelació. Dues plantes amb molta verticalitat, que no fan allunyar-se el públic de la part més alta, terreny de joc de grans proporcions i en bon estat permanent. Això, juntament amb un perímetre ample i envoltat d’instal·lacions esportives diverses (futbol, rugby, petanca, etc) fan de l’estada un esdeveniment esportiu en el sentit més ample de la paraula.

Daniel Riera
Penya Mecànic 1904

Publicado en el Blog de l’Hospitalet